Festival Castell de Peralada 2025
Amb gairebé quaranta edicions a l’esquena, el Festival Castell de Peralada és una de les cites culturals d’estiu més destacades del panorama europeu. Enguany, sota el lema “Una invitació al paradís”, el festival aposta per la creació contemporània, grans noms de l’escena lírica i espectacles pensats com dotze moviments d’una única simfonia artística. Parlem amb el seu director artístic, Oriol Aguilà, per conèixer de prop els secrets, els reptes i les novetats d’aquesta edició tan especial de 2025.
El festival s’avança enguany a principis de juliol. Què ha motivat aquest canvi de dates i com esperen que influenciï en l’assistència del públic?
El Festival Perelada s’avança a principis de juliol, i ho fa per una raó molt especial: viatgem per primera vegada a Finlàndia, convidat pel prestigiós Festival d’Òpera de Savonlinna, on presentarem la nostra producció de The Fairy Queen de Purcell. És un pas important per al festival, ja que ens permet projectar internacionalment la nostra tasca com a coproductors i promotors d’òpera i creació escènica. The Fairy Queen, dirigida per Joan Anton Rechi, és una producció molt estimada per nosaltres, que connecta perfectament amb l’imaginari de l’edició d’aquest any: la fantasia, el paradís i el diàleg entre natura i escena. Poder presentar-la en un escenari tan emblemàtic com el castell de Savonlinna —un espai patrimonial i natural tan vinculat també a l’essència del nostre festival— és un reconeixement a la trajectòria artística i a la singularitat del projecte Perelada.
Aquest compromís internacional ha requerit una reorganització del calendari, i és per això que concentrem la programació d’estiu del 3 al 18 de juliol. Això ens ha portat a plantejar una edició més breu, però molt intensa, amb dotze espectacles que funcionen com estacions d’un mateix viatge sensorial.
Quant a l’assistència, confiem que el canvi de dates no només no la perjudiqui, sinó que l’afavoreixi: ens avancem als períodes vacacionals més massius, mantenint la complicitat del públic fidel i obrint-nos a nous espectadors. A més, el relat d’aquesta edició, amb el jardí com a metàfora del paradís, ofereix una experiència estètica i vital que encaixa perfectament amb les ganes de desconnexió, de contemplació i de bellesa que sovint ens acompanyen a l’estiu.
Sota el lema “una invitació al paradís”, com s’ha volgut transmetre aquesta idea a través dels dotze espectacles programats?
Volíem que aquesta edició fos una vivència poètica, sensorial i simbòlica, que convidés el públic a entrar en un espai de contemplació, d’inspiració i d’emoció. Ho fem des de la metàfora del jardí: el jardí com a refugi i lloc de calma, però també com a territori de memòria, d’arrelament, de transformació o fins i tot de pèrdua. I això ho trobem present en cadascun dels dotze espectacles, que hem concebut com les estacions d’una mateixa simfonia emocional.
La veu de Joyce DiDonato obre la porta d’aquest paradís amb un recital operístic que promet una vetllada única, plena de bellesa, profunditat i l’emoció de l’art en estat pur. Aquesta essència es desplega també a Le Jardin Féerique, on Katia i Marielle Labèque transformen el piano en paisatge sonor entre la memòria i el somni. A Le Terroir, Lorena Nogal crea una peça de dansa que neix del contacte amb la terra i el moviment orgànic. Origen. La Semilla de los Tiempos, del Ballet Flamenc d’Andalusia i Accademia del Piacere, articula el gest com a resistència i arrel, i amb FRAMES Percussion, la percussió contemporània construeix un jardí sonor de ritmes i silenci. Genius Loci, de Rafael R. Villalobos, ens convida a un jardí filosòfic on música antiga i pensament contemporani dialoguen. Hort / Garden transforma el jardí en metàfora d’identitat i fragilitat a través d’un monòleg operístic profundament emocional. A In Paradisum, Christoph i Julian Prégardien proposen un viatge espiritual entre generacions. I Melodies compartides, un homenatge a Conxita Badia, recupera una veu i una memòria essencials.
Completen aquest viatge tres veus excepcionals: Angel Blue, amb un recital que transita de l’òpera als espirituals afroamericans, celebrant la identitat hibrida; Sonya Yoncheva, evocant l’univers de George Sand com a símbol de llibertat i autenticitat; i Il Trionfo del Tempo e del Disinganno, amb William Christie i Les Arts Florissants, una al·legoria barroca sobre el pas del temps i la recerca de veritat. Cada espectacle és una porta oberta a un paradís evocat, somiat o desitjat i Perelada es converteix en un jardí compartit on art, natura i vida es fonen en una experiència transformadora.
L’òpera contemporània, Hort/Garden és una de les grans estrenes. Què ens pot explicar sobre el procés creatiu d’aquesta obra i per què s’ha escollit per a aquesta edició?
Hort/Garden és una peça híbrida i inclassificable que transita entre la música, el text i el cant per construir una proposta escènica única, que es defineix a si mateixa des del propi escenari. Aquesta obra és fruit de la col·laboració entre una constel·lació de talents creatius: la cantant i compositora Elena Tarrats, la directora d’escena Silvia Costa —que debuta com a directora d’escena a l’Estat espanyol—, el percussionista Mario G. Cortizo, el creador sonor Damien Bazin i la dramaturga Helena Tornero. Tots ells han treballat amb una mirada molt orgànica, compromesa i sensible per donar forma a una proposta que és, alhora, poètica i profundament humana.
El procés creatiu d’Hort/Garden parteix d’un element tan aparentment senzill com és l’hort familiar. Però aquest hort esdevé un símbol de memòria, de transmissió generacional, de treball col·lectiu i de vincle amb la terra. És un espai on germinen les històries, els somnis, les ferides i les esperances d’una família, però també d’una comunitat i d’una civilització que s’interroga sobre el seu lloc en el món i sobre la seva relació amb la natura. En el context de l’edició d’enguany, aquesta peça hi encaixa de manera gairebé inevitable. Parla d’un jardí —o d’un hort— com a microcosmos de vida, com a refugi emocional, però també com a espai de transformació, de dol i de renaixement. És, en aquest sentit, una obra que dialoga directament amb el tema central del festival: el jardí com a metàfora de la creació, com a lloc d’origen i d’utopia, com a espai viu i compartit.
Enguany el Festival de Peralada viatja per primera vegada al Festival d’Òpera de Savonlinna, a Finlàndia. Com ha sorgit aquesta col·laboració i què representa per al festival?
Aquesta col·laboració ha estat possible gràcies a la bona acollida de la nostra producció The Fairy Queen, dirigida per Joan Anton Rechi, i a l’interès creixent pel model Perelada com a plataforma d’excel·lència i creació pròpia. Savonlinna és un festival amb un gran prestigi internacional, que té lloc en un escenari únic —el castell medieval d’Olavinlinna— i que, com Perelada, combina música i patrimoni en un entorn natural excepcional. El diàleg entre festivals que comparteixen aquesta mirada sobre l’art i el paisatge ha estat clau per fer realitat aquesta invitació.
Per a nosaltres, aquest viatge és un reconeixement a la trajectòria artística del festival, a la nostra capacitat per produir espectacles amb identitat pròpia i qualitat escènica, però també és una oportunitat per fer sentir la veu de Perelada a Europa, per mostrar que des d’un petit indret de l’Empordà podem impulsar propostes que dialoguin amb els grans festivals internacionals. És una aposta per la internacionalització de la creació escènica catalana, per posar en valor el talent dels nostres equips i seguir creixent com a projecte cultural de referència.
La programació destaca per la combinació d’artistes consagrats com Joyce DiDonato o Sonya Yoncheva i propostes més experimentals. Quin equilibri busquen entre tradició i innovació?
L’equilibri entre tradició i innovació és, sens dubte, una de les essències del Festival Perelada. És un dels trets que ens defineix i que ens fa únics dins del panorama europeu. No volem escollir entre el passat i el futur, entre el repertori i la creació: volem que convisquin, que dialoguin, que s’enriqueixin mútuament. Creiem que el públic pot gaudir de Händel i Bellini, però també deixar-se interpel·lar per una peça de nova creació o per una coreografia contemporània. L’art és plural, i nosaltres volem ser fidels a aquesta pluralitat. És per això que cuidem molt la curadoria de la programació, perquè cada proposta tingui una raó de ser dins del conjunt, i perquè totes —les més clàssiques i les més innovadores— estiguin travessades per una mateixa exigència: la qualitat artística, l’autenticitat i la capacitat d’emocionar. És també una manera de teixir complicitats intergeneracionals, d’apropar nous públics i de fidelitzar aquells que ens acompanyen des de fa anys. I sobretot, és una forma d’entendre el festival com un espai viu, en constant evolució, que mira enrere amb respecte, però que no deixa de mirar endavant amb curiositat i passió.
Le Terroir, Genius Loci i l’homenatge a Conxita Badia són produccions pròpies. Com es treballa la creació des del mateix festival i què suposa apostar per la producció pròpia?
La producció pròpia és, per a nosaltres, molt més que una línia de programació: és una declaració d’intencions. Des del Festival Perelada fa anys que apostem per generar contingut artístic des de l’arrel, acompanyant processos creatius des del seu naixement fins a la seva materialització escènica. Això ens permet no només contribuir al patrimoni cultural del país, sinó també fer créixer el talent dels nostres creadors i consolidar una manera de fer basada en la cura, l’exigència i la complicitat. Obres com Le Terroir, Genius Loci o Melodies compartides són exemples molt clars d’aquesta filosofia. Són produccions que parteixen d’una idea inicial compartida amb els artistes i que, a través d’un treball conjunt, es van construint amb temps, amb confiança i amb un respecte profund per la visió de cadascú. No són projectes tancats que simplement acollim; són obres que fem créixer plegats, des del concepte fins a l’últim detall escènic.
Treballar des de la producció pròpia ens permet també articular una identitat de festival que no depèn exclusivament dels grans noms internacionals, sinó que es fonamenta en la creació de continguts únics, en el diàleg amb l’entorn i en el compromís amb el territori. Ens dona una veu pròpia i ens permet projectar-la tant dins com fora del país, com hem fet enguany amb The Fairy Queen al Festival de Savonlinna. Assumim, evidentment, un risc més gran, perquè la producció pròpia implica recursos, temps i una gran responsabilitat. Però és un risc que entenem com una inversió en cultura, en talent i en futur. I, sobretot, és una manera coherent d’entendre el festival com a espai viu, creatiu i necessari.
La falta de l’auditori a l’aire lliure ha condicionat els formats. Com s’ha adaptat el festival als espais interiors i quina experiència escènica ofereixen aquests nous entorns com l’Església del Carme o l’Espai Mirador?
La falta d’auditori ha obert una oportunitat estimulant de creativitat per reformular formats i descobrir noves maneres de viure l’experiència escènica. L’Església del Carme, el Mirador del Castell i el Celler Perelada no són només escenaris alternatius, sinó autèntics espais d’inspiració. Cadascun ofereix unes condicions acústiques, visuals i simbòliques úniques que influeixen directament en com es construeix l’espectacle i com es rep per part del públic.
L’Església del Carme és un temple gòtic ple de significat i bellesa, que convida a una escolta íntima i profunda. En aquest espai tan especial presentem recitals com els de Joyce DiDonato, Angel Blue, Sonya Yoncheva o Katia i Marielle Labèque, on la proximitat amb l’artista transforma l’experiència en quelcom únic. També hi acollim propostes com Melodies compartides, un homenatge a Conxita Badia i Pau Casals; In Paradisum, amb Julian i Christoph Prégardien; i el concert de William Christie amb Les Arts Florissants, amb un programa dedicat a Händel. Tots ells connecten profundament amb l’atmosfera de memòria i delicadesa que defineix aquest espai.
El Mirador del Castell ofereix un escenari de caràcter íntim, molt versàtil i amb una relació poètica amb l’entorn. Aquí hi acollim Genius Loci, una proposta escènica que ens convida a perdre’ns en un jardí mental i simbòlic; Origen. La Semilla de los Tiempos, del Ballet Flamenco de Andalucía i l’Accademia del Piacere, on dansa i música barroca dialoguen en una atmosfera poderosa; i Hort/Garden, una òpera-monòleg que transforma l’espai en un hivernacle de memòria, intimitat i renaixement. El Celler Perelada, amb la seva arquitectura contemporània i immersiva, ha esdevingut l’escenari ideal per a les propostes més experimentals i site-specific. Aquí s’hi estrena Le Terroir, de Lorena Nogal, una peça de dansa inspirada en la metamorfosi del raïm en vi; i FRAMES Percussion presenta dues obres de creació sonora que converteixen l’espai en un laboratori d’experimentació sensorial.
Aquests espais han afavorit una programació que cerca l’emoció des de la proximitat, des de l’arquitectura i des de la memòria del lloc. Potser no tenim, de moment, un gran auditori exterior, però tenim escenaris amb ànima, i això també fa del Festival Perelada una experiència única i irrepetible.
El festival també inclou xerrades, tallers i conferències. Com s’integra aquesta part pedagògica i participativa dins la proposta artística?
L’experiència artística no s’acaba quan cau el teló, sinó que pot —i ha de— continuar a través del diàleg, la reflexió i la transmissió de coneixement. Per això, des de fa anys integrem una dimensió pedagògica i participativa que ens permet apropar l’art a nous públics i, alhora, generar espais de pensament compartit amb artistes, creadors i espectadors.
Aquesta voluntat pren forma a través de diverses iniciatives; des del Campus Perelada - una plataforma de recerca, creació i pensament impulsada per la Fundació Castell de Peralada, que connecta l’art, el territori i el compromís social -, fins a les xerrades prèvies als espectacles, taules rodones i activitats de mediació. El nostre objectiu és fer que el públic entri en contacte amb els processos creatius, que entengui millor el context de les obres, i que pugui escoltar les veus dels seus protagonistes des d’una proximitat real. És una part fonamental de la nostra identitat perquè creiem que la cultura no només s’ha de consumir, sinó també entendre, compartir i discutir. I perquè sabem que només així podem contribuir a formar espectadors crítics, sensibles i curiosos. Volem que Perelada sigui un espai per gaudir però també per aprendre, per preguntar i per descobrir.
La presència de noms com William Christie, Christoph i Julian Prégardien o les germanes Labèque reforcen l’excel·lència musical. Com es treballa la selecció d’aquest nivell d’artistes?
La selecció d’artistes és un procés molt curat, que es fonamenta en una combinació de criteris artístics, de coherència programàtica i de complicitat humana. No es tracta només de tenir grans noms, sinó de convidar aquells intèrprets que comparteixen una manera d’entendre l’art com a experiència transformadora, com a recerca de veritat i emoció.
Treballar amb artistes d’aquest nivell implica complicitat i confiança. També hi ha una feina constant de seguiment, d’estar al dia del que es mou als escenaris, de descobrir noves veus i de recuperar artistes amb qui hem compartit moments memorables. La programació no es fa des d’un despatx, sinó des del contacte viu amb l’escena, i des del convenciment que la música pot tocar ànimes quan es presenta en el context adequat. L’excel·lència no és només una qüestió de noms, sinó de sensibilitat, de respecte pel detall i de compromís amb el que volem oferir al nostre públic: una experiència artística memorable, profunda i compartida.
Amb la mirada posada en el futur: què ens pot avançar sobre el nou teatre i com transformarà les properes edicions del festival?
El projecte del nou auditori es podrà donar a conèixer des de la governança del Grup Perelada quan comptem amb l’abast i els terminis definits. Mentrestant, des de la direcció artística, ja comencem a imaginar com pot ser aquest futur i a planificar la nostra tasca amb aquesta nova perspectiva.
Enguany es commemoren els 50 anys de la mort de Conxita Badia. Com s’ha volgut retre homenatge a la seva figura i quin llegat creu que deixa a les noves generacions d’intèrprets?
Aquest any commemorem els 50 anys de la mort de Conxita Badia, una de les grans figures de la història musical del nostre país. Des del Festival Perelada hem volgut retre-li homenatge amb un concert molt especial, Melodies compartides, que posa en valor no només la seva veu i trajectòria, sinó també el vincle profund que va mantenir amb Pau Casals i el llegat artístic que va contribuir a construir.
El concert ha estat concebut com un diàleg entre generacions i com una evocació sensible de la seva figura. Estarà interpretat per la soprano Montserrat Seró, el violoncel·lista Pau Codina i el pianista Marc Heredia, tres músics que representen la nova generació d’intèrprets amb un gran compromís amb la nostra memòria cultural. És una proposta que va més enllà de la simple commemoració: és un acte d’amor i reconeixement a una dona que va marcar una època i que va ser una transmissora de valors musicals i humans excepcionals.
Amb la combinació de propostes de petit format i l’esperada inauguració del nou auditori, quina visió tenen del festival a mitjà termini? Quin tipus de creixement artístic i institucional imaginen per a Peralada?
La combinació de propostes de petit format amb la perspectiva del nou auditori ens convida a pensar el futur del Festival Perelada des d’una visió rica, plural i ambiciosa. Estem en un moment de transició que, lluny de ser una etapa provisional, ens està ajudant a reafirmar quina és la nostra essència i cap a on volem créixer. Aquest format més íntim ens ha permès explorar una manera d’entendre el festival des de la proximitat, el detall i l’experiència immersiva. Hem redescobert el valor de la paraula dita a cau d’orella, del so que viatja sense filtres, del gest escènic que respira al mateix ritme que el públic. Això ha enriquit molt la proposta artística i ens ha connectat amb un tipus de vivència molt potent.
Amb el projecte del nou auditori confiem que, des de l’àmbit artístic, haurà de tenir sens dubte un efecte multiplicador. Una il·lusió que acompanyem amb la voluntat de mantenir el nostre compromís amb la qualitat artística, el territori i el diàleg amb el públic.
