El Jovent de Colera

En Xavier Rivas i la Rosy Gálvez porten mitja vida entre les taules i les estovalles del restaurant El Jovent de Colera, un espai que ha crescut amb ells i la seva família. Després de quaranta-tres anys servint arrossos i altres plats casolans, el que de debò fa especial aquest lloc no són només els plats, és haver vist créixer generacions de clients i mantenir l’essència de ser un entorn familiar.
En Xavi i la Rosy són un equip, ell amb la gent i ella als fogons, i avui ens obren la porta del seu restaurant per parlar-nos de tot allò que no surt a la carta: anècdotes, aprenentatges de vida i petites històries que donen ànima a El Jovent.

Si poguéssiu canviar els papers i tornar enrere, quin àpat triaríeu en el vostre restaurant de fa 43 anys, què us agradaria demanar?
Bona pregunta, és difícil saber una cosa així. Però jo crec que demanaria arròs, perquè aquí es ve a menjar arròs.

Quin és el plat més vostre, el que parla més de vosaltres i de la vostra cuina?
Sens dubte, el nostre arròs amb bolets i bacallà. És un plat que, a qui li agrada, li agrada molt, i és evident que no té res a veure amb les paelles.
Tants anys atenent clients, heu viscut algun moment especial?
N’hi ha molts de moments especials. El més especial és quan la gent torna any rere any.
Abans era molt diferent perquè la gent venia a passar temporades llargues cada any, quinze dies o un mes sencer, i anaves veient els pares, els fills i totes les generacions.
Ara, ha esdevingut una cosa més de segona residència i és diferent. Tot i que continuem veient moltes generacions. Perquè Colera, jo ho defineixo com un anunci de la Tònica: “s’ha d’aprendre a estimar-la”. Colera té això: un cop t’agrada, t’enganxa. Aquí la gent que ve, és per a molts anys. Hi ha gent que ve i et diu “ostres, feia quinze anys que no venia”. Però sempre tornen.

Hi ha alguna anècdota que mai oblideu?
Anècdotes n’hi ha un grapat. Recordo un dia que hi havia una Coral, que venien sempre, i havíem preparat el restaurant per a més de 100 persones. I, de sobte, algú va tirar un petard al terreny del costat i es va encendre. Estaven les taules ja parades i les petites volves de cendra volaven per tot arreu. Ja veus, per res, per un terreny de 300 metres quadrats, que quan van arribar els bombers ja l’havíem apagat. Però tot era una empastifada, tot ple de cendra. I havíem de fer el servei en mitja hora [riu]. Vinga a córrer a netejar tots els plats, escombrar de pressa, canviar tot el que havia quedat negre...

Es parla molt de l’estiu a Colera, però com és El Jovent a l’hivern?
A l’hivern és molt diferent. Entre setmana ens dediquem a quatre passants i mantenim una miqueta l’essència per a la gent treballadora del poble, gent que està de pas… I els caps de setmana tenim la gent fidel que venen tot l’any a Colera i passen els caps de setmana, els que venen a mirar si la tramuntana els hi ha tirat alguna cosa de la terrassa a terra…
L’estiu, de sobte esclata! Però ja no cal que arribem a l’estiu, en qualsevol pont. Com t’he dit abans, que és un lloc de segona residència, de sobte en quatre dies s’omple de gent.
Entre el sector sempre estem referint-nos a algun pont o festius per trobar la referència que sempre hi ha algun moment que sembla que això engega. I després para de cop.

Durant aquests anys, això ha canviat?
Total. Absolutament. Abans no podíem tenir obert tot l’any depenent de la gent dels caps de setmana i festius. També era diferent perquè fèiem més bar, que tot això ho hem anat eliminant i ara ens dediquem només a restaurant. Potser som els únics que només fem la part de restaurant. Això és l’evolució del temps, no és un dia ni dos.

Què us ha ensenyat personalment aquest ofici que creieu que no hauríeu après en cap altra feina?
Ens dediquem a això perquè ens agrada, la veritat. Perquè aquest ofici, o t’agrada, o no t’hi pots dedicar. I 40 anys, menys. T’ha d’agradar molt. El que et dona és llibertat, coneixement, la gent… Al final parles molts idiomes, t’entens amb molta gent, i fa que tinguis amistats per tot arreu. En un altre ofici, evidentment jo no seria així. Això és una llibertat, molt diferent.

Ser un restaurant familiar, és valor afegit?
De cara al client, és una cosa agraïda. Perquè tractem molt amb la gent. I quan arriben ens saludem, ens fem un fart de petonejar! Amb això vull dir que hi ha molta confiança, és com si vinguessin a casa nostra, a veure’ns a nosaltres. No vol dir que els que s’hi estan quinze dies a Colera, vinguin cada dia al restaurant, potser només venen dues vegades, però vindran a veure’ns, perquè ens coneixem des de fa molts anys. Hi ha gent que venien quan eren solters, els hem vist casar-se, alguns que s’han divorciat, els que s’han comprat una casa, han tingut fills… i ja coneixem als nets. I som amics. Això és el que és maco, que sigui familiar. Nosaltres no estem al costat de mar, els cotxes que passen, se’n van a mar, qui ve aquí és perquè vol venir en aquest lloc, perquè li agrada. I aquest és l’avantatge: els que venen, és perquè ens estimen.

Si El Jovent fos una persona, com seria?
Acollidora, una persona amable. El Jovent és tornar al lloc de sempre, com a casa.