L’escultura és per a Tània Font una manera d’explicar-se sense paraules. La seva obra neix de la introspecció, de les experiències personals i de la necessitat d’entendre allò que passa dins nostre. El ciment, el fang, la resina, les esquerdes, els ulls tancats o els caps fragmentats es converteixen en elements d’un llenguatge propi amb què aborda qüestions com el pas del temps, la infància, la neurodiversitat o els processos de transformació de l’ésser humà.
Amb una trajectòria que ha portat la seva obra a cites com Estampa, Volta Art Fair Basilea o Art Montpellier, Tània Font reivindica el coneixement dels materials, la tècnica i, sobretot, la necessitat de tenir alguna cosa a dir.
Parlem amb Tània Font, artista i escultora.
Quan vas començar a sentir que l’art era la teva vocació? Hi ha algun moment o experiència que t’hagi marcat especialment en aquest camí?
Des que recordo sempre m’ha encantat dibuixar i potinejar amb qualsevol material. Però sobretot em van marcar molt dues persones, un professor que vaig tenir al Cercle Artístic de Palamós, Eduard de Cabrera, que em va fer estimar les Belles Arts, i el meu avi, que mai em va dir que res del que volia fer era impossible. Em va ensenyar a fer ciment quan jo feia menys d’un metre d’alçada. Un cop, no molt més gran, vaig voler fer una taula i uns tamborets amb una pila de fustes que va dur el meu oncle per cremar. Em va donar claus, serra i un martell. I la vaig fer. No hi havia cap línia gaire recta… però la vam utilitzar molt temps a l’era per seure i xerrar. Després vaig saber que ell l’havia repassat i reforçat.
Parles de la construcció i desconstrucció del subjecte femení. Com t’ha influït la teva experiència personal com a dona en aquest discurs artístic?
No parlo de construcció del “subjecte femení”. No acabo d’entendre aquest concepte… En algun moment he parlat del silenci de les dones, que afortunadament comencem a trencar d’una manera sense precedents. També del silenci de la infància. Sí, parlo de la construcció i la desconstrucció de l’ésser humà des de la meva experiència. És l’única que puc palpar, sentir en les meves entranyes i transmetre a les meves obres, però crec que no hi ha diferència entre un aprenentatge i transformació mental a partir d’una experiència traumàtica, o una relació sentimental, o un canvi de direcció vital arrel d’algun esdeveniment entre un home i una dona, a no ser que estiguin condicionats per l’entorn social.
A les teves escultures sovint veiem elements com ulls tancats, gàbies o esquerdes. Què simbolitzen aquests detalls? Com sorgeixen durant el procés creatiu?
Tancar els ulls a les meves peces m’ajuda a explicar que l’important per mi és a dins d’aquestes. Quan algú ens mira fixament estableix una barrera per seguir indagant a l’interior del seu cap, ja que la nostra atenció s’atura davant els seus ulls. Quan pel carrer ens creuem amb algú i aquest ens torna la mirada pot ser per saludar, o per retirar-la de seguida si no ens coneix. Però no ens dona ni el temps ni el silenci per imaginar què hi succeeix. Quan els nostres ulls avancen per l’interior de l’obra, ens anem fent preguntes sobre el que hi ha a dins i per què hi és, com hi està representat, quins objectes hi ha, i si són intel·ligibles o no ho són tant.
A nivell tècnic, treballes amb materials com el ciment, la fibra de vidre o el fang. Quin paper tenen aquests materials a l’hora de transmetre el missatge de les teves obres?
M’encanta el ciment. He treballat amb moltíssims materials… però el ciment és molt plàstic, i el conec bé. És molt escenogràfic. M’agrada dibuixar-lo amb esquerdes, regalims…
Del fang te n’enamores al palpar-lo, i la demiúrgia de la cocció em sembla màgia. I la resina té tantes possibilitats i lleugeresa… m’agraden els materials tous, càlids. Em falta provar de treballar amb fusta, també té calidesa… però soc bastant sensible al soroll, i la fusta s’ha de picar, serrar, llimar i tot fa molta fressa. Ho tinc pendent.
Has col·laborat amb professionals d’altres disciplines, com el rellotger en la peça Escultura del temps. Com és el procés creatiu quan treballes amb altres especialistes? Què aporta al teu art?
És que el Jaume és un rellotger fora de sèrie, a qui li agraden els reptes, i un amic. Quan vaig arribar a la seva botiga de l’Aigueta, a La Bisbal i li vaig parlar de la meva idea, es va entusiasmar i em feia propostes tot veient els esbossos, trobant solucions que només ell sabia dur a terme. Jo sabia què volia, però era difícil que algú s’atrevís, i ell es va atrevir. I quan hi he anat amb un esbós sempre hem trobat solucions. El pas del temps ha estat molt recurrent durant molt temps en els meus pensaments i inevitablement queda reflectit a la meva obra.
En algunes entrevistes has comentat que prefereixes crear escultures sense cabells per no destacar la feminitat. Podries aprofundir en aquesta elecció i en el significat que té?
Això ho vaig dir en referència a “On és l’aigua?”, una instal.lació que vaig fer en una resclosa al mig del bosc, per Art i Gavarres. El tema era la sequera. Eren set dones calbes que sortien de terra, mirant el que havia estat el bassal sota la resclosa, ara sec, i el camí per on s’hi arribava. Miraven interpel·lant al vianant des de la llunyania. Jo volia que el vianant pensés en aquella pregunta, la mateixa que les dones es feien mirant el toll sec. Senzillament fer-los cabells no aportava res més que estètica... No em va semblar interessant per aconseguir el que volia que la gent reflexionés. Volia que l’espectador palpés, imaginés els sentiments que podien colpir-les. I les sensacions les sentim a través de la pell, de les nostres cèl·lules vives, i els cabells senzillament no ho estan, em semblaven i moltes vegades em semblen un embellidor superflu que pel que vull explicar fan nosa.
La introspecció sembla ser un tema recurrent en la teva obra. Quin paper juga l’autoconeixement i la reflexió personal en el teu treball artístic?
Les escultures em serveixen per explicar-me sense paraules. He après a utilitzar les paraules per expressar els meus sentiments d’adulta, i amb dificultats. Tot el que puc explicar amb imatges m’és molt més fàcil i plaent. Em surten molt millor les idees, puc comprendre millor les sensacions que tinc quan les penso en imatges més que explicant-les. Senzillament és un altre llenguatge per expressar-se, alternatiu a les paraules.
També has explorat conceptes relacionats amb la neurodiversitat i el funcionament atípic del cervell, com a l’obra Neuroatípic. Per què vas decidir abordar aquest tema?
Perquè soc neuroatípica. Tinc dificultats per entendre tant els meus sentiments com els de l’altra gent i destino molt esforç a comprendre el funcionament, els discursos i les dinàmiques i actituds de la gent que m’envolta. Ara ho porto millor però de petita per mi era un autèntic trencaclosques. Literalment de gran ho he sabut explicar així, amb caps trencats.
Has participat en esdeveniments importants com Estampa, Volta Art Fair Basilea o Art Montpellier. Com vius la projecció internacional i quin impacte ha tingut en la teva carrera?
No m’ho plantejo… quan un galerista em diu que vol que portem una peça a una fira internacional, senzillament dic que sí. És on els amants de l’art i els col·leccionistes poden veure què els transmet l’obra, el material, si els arriba, si els encaixa. Tot i que mai seran el mateix que una exposició individual dins una galeria, on pots expressar d’una manera completa el que vols dir en tots els colors, tons, matisos i textures…
Els artistes necessitem espais com les fires i les galeries per visibilitzar i transmetre l’obra d’una manera propera i entenedora i, almenys en el meu cas, prefereixo que el galerista sigui el que s’expliqui i tracti amb els clients. M’agrada la seguretat i la calma del meu taller, però també m’agrada poder visibilitzar d’una manera internacional molts temes dels que tracto, com la neuroatipicitat, els rols en la infància, els fenòmens que ens sacsegen la ment, i compartir amb gent d’arreu les sensacions que podem transmetre a través de l’art. He rebut missatges d’arreu del món de gent que ha sentit el mateix veient l’escultura que jo sentia fent-la.
A la teva exposició Ècdisi vas explorar la idea de canvi i metamorfosi. Què significava aquest moment per a tu, tant personal com artísticament?
Un canvi de vida a nivell intern i extern. Deixar una vida per començar-ne una altra.
Artísticament… només em vaig deixar portar. Els materials van anar fent, jo vaig anar escrivint… tot està escrit en aquelles peces. Són molt literals.
Quin consell donaries a les joves artistes que volen fer-se un lloc al món de l’art contemporani? Quins reptes creus que encara existeixen, especialment per a les dones en aquest camp?
Els reptes són per tots els artistes… no sé quins són els específics de les dones, no hi he reflexionat prou.
Jo només puc dir que he treballat molt. Abans de començar la meva carrera artística amb obra pròpia, he estat vint anys fent encàrrecs per altra gent. M’havia, o m’havien convençut que era massa difícil viure de l’obra pròpia… així que potser el meu consell seria comprendre els materials i la tècnica, conèixer-los i sobretot, tenir quelcom a dir. Si vols dir coses i el teu mitjà és l’art, hi haurà qui voldrà escoltar-les i les podrà entendre, sigui pintant, escrivint, composant o esculpint, o ballant o a través de la càmera, com creguis que és la millor manera d’explicar-te.
Quins són els teus pròxims projectes o línies de treball? Hi ha algun tema, tècnica o col·laboració nova que t’il·lusioni especialment explorar en el futur?
Si tot va bé en un mes seré mare. Estic fent una peça en fusta i el tema és la maternitat i la violència del sistema de salut tecnòcrata. Però que la presenti en públic dependrà de si estèticament em convenç i si el resultat transmet d’una manera entenedora el que vull explicar.
I dins la panxa, espero de tot cor poder fer la meva millor obra.