Narcís Bardalet

Va practicar la medicina legal i forense durant trenta-set anys, i a dia d’avui, continua exercitant de pediatre, especialitat que ha compaginat durant tota la seva trajectòria professional amb la de metge forense.
Un professional empordanès amb un currículum remarcable. Un home que assegura que hi ha un paral·lelisme clar entre les dues especialitats mèdiques que ha practicat al llarg de la seva vida, que hi ha un lligam que les fa similars.

Per què va escollir formar-se com a forense?
Perquè de petit em feia molta por la mort, perquè quan tenia vuit anys vaig veure el primer mort que em va causar molta impressió, ja que no hi estava preparat, doncs als nens petits se’ls hi amagava la mort, i encara ara es continua amagant, i perquè als catorze anys vaig veure la primera autòpsia, fet que em va impressionar favorablement, en veure l’interior del cos humà mentre escoltava les explicacions del metge forense que la practicava. 

Com van influir en el seu caràcter les seves primeres experiències amb la mort?
Vaig adonar-me que la vida era molt fràgil, i en conseqüència és molt fàcil morir-se; que hi ha gent que neix amb mala sort perquè es mor jove; que ningú sap quan li arribarà l’hora, perquè això no s’escolleix, només poden decidir acabar en la vida els suïcides; que la mor és molt semblant a l’inici de la vida, no sabem on naixerem i no sabem on morirem; en néixer no tenim dents i quan morim ens han caigut; en els primers anys de vida ens han de rentar i quan morim als 80 o als 90 anys també necessitem que ens ho facin; naixem menjant sopes i morim alimentant-nos de sopes; la vida és un cicle on els extrems s’assemblen.
Després d’haver vist moltes morts i haver fet moltes autòpsies, m’he fet raonaments sobre quina és la millor manera de morir, i he arribat a la conclusió que és a casa, sense dolor i acompanyat.

Què en pensa de l’eutanàsia?
Ben aplicada i ben regulada em sembla bé com a filosofia, però amb matisos. Si es tracta d’evitar que algú pateixi ho trobo correcte. Ara bé, mai i de cap manera s’ha d’acceptar d’un altre mode.
Després de tants anys treballant amb la mort, com ha evolucionat la seva percepció sobre ella?
M’ha donat més pau i més tranquil·litat, ja no la temo i el meu desig és la de tenir una mort com la que he dit abans. A la meva família, i amb l’excepció de la meva mare que va patir un càncer i va estar deteriorant-se durant anys. El besavi, l’avi i el pare, van morir d’infarts de miocardi fulminants, que no se’n van adonar de res. El meu pare va morir assegut llegint el diari. Una mort perfecte, ideal.    

Quina ha estat l’experiència professional més impactant o emocionalment difícil per a vostè?
Quant a nombre de morts, quan vaig estar a Tailàndia l’any 2004 per a la identificació de cadàvers que va causar el tsunami, era un espectacle horrorós. I pel que fa a impressions fortes, he vist crims molt violents i morts accidentals de mala sort. Hi posaré un parell de casos: no és tenir mala sort anar per la platja d’Empuriabrava un dia de tempesta i que et caigui un llamp a sobre? No va tenir mala sort una nena petita de divuit mesos que estava embolcallada amb una manta elèctrica i en fer-se pipí, va provocar un curtcircuit que va encendre el llit. 
He vist de tot. He presenciat en una platja com un nen plorava sense consol en veure com els seus pares s’ofegaven dins el mar. La cara d’aquell nen no la podré oblidar mai.    

En els moments en que s’ha trobat sol, fent l’autòpsia, davant un cadàver que ha patit una mort violenta, ha reflexionat sobre que porta a un individu a cometre aquests actes. Quines són les seves emocions en aquest moment?
Hi ha molts factors per matar: enveja, gelosia, odi...  Un psicòpata mata per criteris religiosos, per drogues, per diners, per terrorisme, o per temes polítics entre d’altres. He fet autòpsies a persones mortes per ETA. Durant els trenta-set anys que vaig exercir, porto fetes autòpsies a més de cinc-centes persones assassinades, i de suïcidats més de tres mil. A la província de Girona hi ha una mitjana de setanta-cinc suïcidis a l’any.
  
Quin seria per a vostè el destí que es mereix la persona que ha comès el crim?
Evidentment la presó, a no ser que sigui un malalt mental. És trist ser un malalt mental, tenir el cap deteriorat és desolador. He vist crims executats per malaltia mental. Recordo un cas que es va produir aquí a l’Empordà d’un home molt malmès mentalment, amb un quadre psicòtic greu, que va matar al seu pare a ganivetades, sense saber el que es feia. 
En aquells casos que es demostra que el cervell està molt deteriorat, la destinació és l’hospital psiquiàtric penitenciari. Uns apartats de les presons on el pres té una normativa diferent perquè és un malalt mental.  

Què creu  que  li han ensenyat els morts sobre la vida?
Que has d’intentar ser feliç, que la vida es pot trencar fàcilment, que tens que ser prudent perquè si no ho ets és fàcil morir-te, i que un té que lluitar fins al final.

Com aconsegueix mantenir l’equilibri entre la seva feina com a pediatra, que se centra en la vida, i com a forense, que se centra en la mort?
Com a funcionari estic jubilat, però hi ha molts advocats que em consulten fets perquè els orienti sobre el tema mèdic forense. I dit això, he de respondre que ho aconsegueixo com ho he fet tota la vida, essent forense i pediatre i tenint el cap activat. A la que deixes de fer res, estàs acabat i sense alternatives. Si el teu principal treball és asseure’t a la Rambla i mirar la gent com passa estàs a la llista d’embarcament. 

Quina ha estat la decisió més difícil que ha hagut de prendre en la seva carrera?
Tot i que era molt jove i tenia molta il·lusió i molta força, la decisió més difícil va ser prendre possessió de la plaça de forense a la Navarra nord, en uns moments delicats de la història d’Espanya en els quals existia el terrorisme.

Com supera els moments més durs i emocionalment exigents de la seva professió? Quina és la seva vàlvula d’escapament?
La meva feina m’agrada, i per tant no he tingut moments durs, sí, de reflexió. Quant a les vàlvules d’escapament en són dues:  una, és caminar, ja que és molt important per esbravar el cervell, caminar sense cap objectiu, i a part de fer exercici el cap va rumiant. I l’altra, el futbol que m’ha agradat tota la vida. Vaig ser president del club Unió Esportiva Figueres durant cinc anys.   

Com ha afectat la seva carrera en la seva vida personal i les seves relacions?
Tothom sap que soc pediatre i soc forense i que sempre he intentat fer les coses amb tota la responsabilitat, per tant, no em preocupa. Si he de visitar un nen en un diumenge, el visito sense cap problema. I si un dia en una visita hi arribo tard, les persones que em coneixen ja saben que la causa ha estat perquè la feina se m’ha complicat, que no la he pogut deixar fins haver-la resolt. 

Com va ser la seva experiència embalsamant a Salvador Dalí, i què va significar això per a vostè personalment?
Va ser un moment històric, vibrant, irrepetible, d’agraïment per la confiança que em van donar. Realitzar el seu embalsamament va ser inoblidable i a la vegada emocionant. He de dir que en vida de Salvador Dalí l’havia visitat per ordre judicial per fer l’avaluació del seu estat mental quan hi va haver l’incendi a Púbol. 
Com ha influït la seva experiència com a forense en la seva visió sobre la justícia i el sistema legal?
He arribat a la conclusió de què en els últims anys la justícia ha decaigut una mica. 
No per culpa de qui administra la justícia, sinó perquè s’hi dedica poc pressupost. Des del govern s’hauria de destinar més diners en la justícia. Els jutjats fa temps que estan col·lapsats. He arribat a una reflexió que em fa dir que jutjar és francament molt difícil. 
Com ha vist evolucionar la medicina forense al llarg dels anys?
Ha estat un canvi brutal. Els forenses han deixat de fer autòpsies als cementiris. Allò esdevenia un fet tercermundista. Ara es fan als Instituts de Medicina Legal en quiròfans que podem dir que són amb cara i ulls. Avui en dia es fa la medicina forense en equip. Tots els forenses estan agrupats a l’Institut de Medicina Legal. S’han creat uns laboratoris forenses enormement potents on, amb un cabell, es pot saber si aquella persona s’ha drogat durant els darrers tres anys. La descoberta de l’estructura de l’ADN va ser un pou sense fons; es pot saber a qui pertany una taca de sang, o de qui és una taca d’esperma en una agressió sexual, o qui és el pare d’una persona en concret. Els avenços han sigut extraordinaris.    

Quines lliçons o consells donaria als joves que vulguin dedicar-se a la medicina forense?
Que estudiïn de valent perquè és una oposició difícil. La medicina forense és dura i per tant han de saber ben bé on es posen. Han d’estar al corrent que veuran coses incòmodes i exigents. Han de tenir el cap fred, i que veure cadàvers i veure sang no els esborroni, que no els faci girar el cap enrere. 

Ha observat algun canvi en els patrons de violència al llarg de la seva carrera?
I tant que sí, abans tot el que era violència i agressivitat era totalment diferent. Posem per cas el prototipus de dos pagesos que es barallaven per una fita, o perquè el remat d’un ha entrat al camp de l’altre i s’ha menjat el blat de moro. Aleshores s’omplien de bufetades o cops de pal. Actualment hi ha màfies que quan algú els incomoda fan venir un sicari per liquidar-lo sense cap mirament. El sistema ha canviat molt.

Després de tants anys treballant en casos forenses, quina és la seva perspectiva sobre la bogeria i la salut mental?
És el més bonic que hi ha per estudiar. En el món de la medicina hi ha dues coses esplèndides per investigar i per aprendre: tot el que va a l’entorn de la mort i la conducta humana; per què aquella persona que en tota la seva vida ha sigut aparentment normal, en un moment donat es torna boja. Què hi ha passat al seu cap? 
La mort i la bogeria són dos enigmes que al meu entendre són dos temes sublims per estudiar.

Quins beneficis pot oferir la intel·ligència artificial en la seva feina, i en la identificació d’empremtes digitals i facials?
És un tema molt complex. S’ha de regular en el mateix moment. Quan em pregunten sobre la intel·ligència artificial em preocupa relativament si es regula bé. Més que la intel·ligència artificial em preocupa l’estupidesa, la imbecil·litat i la ximpleria humana, que n’hi ha a punta pala. 
Si es regula bé, la intel·ligència artificial no em preocupa. Per posar un exemple diré que si em preguntés que opino de la radioactivitat, la meva resposta seria que si es fa servir per mala feina, és del tot indeguda, però si es fa servir per curar càncers, que és el tractament que se’l coneix com radioteràpia, llavors em sembla perfecte. Tot depèn de com es reguli. Si s’utilitza per suplantar la personalitat d’una altra persona, per mi ja es pot posar al cubell de les escombraries. 

Creu que la societat ha progressat en la seva manera d’enfrontar-se i parlar sobre la mort?
Ha avançat molt poc. Ha fet petites millores com el que els morts es tenien a casa a l’espera del dia de l’enterrament, i ara és tenen al tanatori. 
També en la ubicació dels morts, ha progressat en el fet que abans tots els cadàvers s’enterraven i avui una part s’incineren. Hi ha hagut petits avenços, però la mort segueix essent un tabú per a la gent. De la mort no se’n parla. És un tema educatiu, però en els nens no se’ls hi parla de la mort al col·legi.  

Ara és una persona mediàtica, tornaria enrere per tornar a tenir anonimat?
No penso tornar enrere, doncs ser o no ser famós, a mi no m’ha canviat ni em canviarà, perquè jo vull ser el que soc.