Miquel Aguirre, periodista, escriptor i historiador, dirigeix el Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera, un espai dedicat a preservar i divulgar la memòria de l'exili republicà i els desplaçaments provocats per la Guerra Civil espanyola.
La situació del MUME a la Jonquera, a tocar de la frontera amb França, està estretament relacionada amb la història que explica el museu. L'Alt Empordà va ser un dels principals territoris de pas de milers de persones que, durant els darrers mesos de la Guerra Civil, van emprendre el camí de l'exili cap a França.
En aquesta entrevista a Revista Mira'm, Miquel Aguirre parla de la seva arribada a la direcció del MUME, dels projectes de memòria democràtica, de la divulgació de la història de l'exili i de la tasca educativa i de conscienciació que desenvolupa el museu.
El Museu Memorial de l'Exili treballa per conservar la memòria d'un episodi que va marcar la història contemporània de Catalunya i d'Espanya. La frontera, els camins de l'exili i les experiències personals dels qui van haver d'abandonar el país formen part d'una història especialment vinculada a la Jonquera i l'Alt Empordà.
A través de la recerca, les exposicions, les activitats educatives i la divulgació, el MUME contribueix a transmetre aquesta memòria a les noves generacions i a reflexionar sobre l'exili, les fronteres i els desplaçaments forçats.
Quina és la teva trajectòria en relació amb l’exili i què et va portar a dirigir el museu?
La relació amb l’exili que jo tinc és a través del projecte que jo portava a Banyoles, el qual era un projecte de memòria democràtica que va començar el 2015 i que fèiem en col·laboració amb els instituts de la ciutat. A través d’aquest hem fet diverses activitats, com ara que els alumnes dels instituts realitzin entrevistes als seus avis o al seu entorn familiar amb l’objectiu de recuperar la memòria històrica. En el marc d’aquest projecte també vam fer un homenatge als exiliats de Banyoles i del Pla de l’Estany, rendint així homenatge a les 200 persones que varen marxar cap a l’exili.
Quines són les principals exposicions o programes educatius que el museu ofereix per recordar l’exili provocat per la Guerra Civil?
Tenim, evidentment, l’exposició permanent que està tot l’any i que d’alguna manera divulga i explica l’exili del 39. Podríem dir-ne que aquesta és la gran funció que conforma el principal objectiu que té el Museu. A la vegada, en el nostre equipament i al llarg de l’any hi van passant exposicions temporals com ara la del fotògraf Philippe Gaussot, que s’inaugurarà aquest 28 d’octubre. El títol de l’exposició és Fotografia i Treball Humanitari amb els refugiats de la Guerra d’Espanya. Era un fotògraf treballador humanitari que estava en el Comitè Nacional Catòlic Francès ajudant els refugiats i sobretot els nens que passaven la frontera i que arribaven a França. Es tracta d’una exposició que és molt interessant en el sentit que es veu la mirada d’un treballador humanitari respecte el fenomen; és una mirada d’un fotoperiodista, potser també la mirada d’un passavolant que el sorprengui el fet de l’exili. Però en aquest cas l’important és que és un treballador humanitari i a més, també expliquem tots els rerefons d’aquesta xarxa de solidaritat que es va teixir a França arran de l’exili.
Quin és l’itinerari que van seguir els republicans que creuaven la frontera per la Jonquera i quina era la sort que els esperava?
Diguéssim que la Jonquera va ser el punt d’evacuació més important, però n’hi va haver d’altres com Portbou, el Coll de Lli, etcètera. Els refugiats intentaven travessar per allà on bonament podien. Un cop arribaren a la frontera, es trobaren amb l’hostilitat del govern francès, que en aquells moments era reticent a l’acollida d’immigrants per la pressió de l’opinió pública hi havia en aquells instants, ja que els refugiats eren vistos com una amenaça. Per tant, el que es va fer bàsicament va ser confinar a tots els refugiats, la major part homes, en camps d’internament a la Catalunya Nord o al sud de França. I després, les dones, els nens i la gent gran van ser deportats en tota una sèrie de departaments francesos i van ser obligats a residir allà, separats dels seus marits o dels seus pares, fragmentant cruelment a les famílies. A grans trets és el que va passar; a l’exili no hi ha un únic camí, no hi ha una única vivència, sinó una multiplicitat de situacions i d’itineraris.
Walter Benjamin és una figura destacada. Com encaixa la seva història amb el context de l’exili republicà i per què és important recordar la seva figura?
Walter Benjamin és un filòsof de cultura jueva que va haver de marxar quan a la Segona Guerra Mundial l’Alemanya nazi perseguia i matava els veus. Ell va aterrar a Marsella i des d’allà va intentar passar per l’estat espanyol amb una xarxa d’evasió amb la intenció d’arribar als Estats Units. Tot i que geogràficament el podem ubicar a l’Alt Empordà, perquè, evidentment, va morir a Portbou, no forma part de la història de l’exili del 1939
.
Pensa que Portbou, sent un poble que va tenir un paper tan transcendental en el recorregut d’en Walter Benjamin, s’hi ha exercitat prou la memòria històrica o creu que hi caldria una iniciativa similar a la que oferiu a la Jonquera?
Jo penso que és indiscutible que l’Ajuntament de Portbou ara i abans ha treballat pel rescat de figures com la de Walter Benjamin, implicant-se per explicar aquesta temàtica. Prova està que hi ha el monument i un centre amb la seva biblioteca corresponent, que és un llegat d’un fons bibliogràfic important. Segurament s’ha de buscar alguna via per continuar-ho potenciant, i en aquest sentit nosaltres, des del museu, els hi donarem el màxim suport amb tot allò que puguem fer.
El Museu de l’exili, al tractar-se d’un museu de tarannà històric, quina feina prèvia hi ha d’investigació i recerca per a aquesta consolidació de les exposicions i la difusió pedagògica?
És una feina constant de documentació i de recerca. Cada exposició temporal que es fa aquí exigeix tota aquesta tasca al costat de les persones que comissarien l’exposició. És una feina de documentació i de recerca sobre les temàtiques que siguin pròpies de les exposicions concretes que es fan. A més a més, nosaltres que ajudem als ajuntaments per reforçar la xarxa d’espais de memòria, en cada acció que realitza, hi ha una tasca de buscar informació i explorar sobre cada temàtica.
I quina creu que és la rellevància actual del treball del museu en el context de les polaritzacions polítiques i socials actuals a Espanya?
L’objectiu no només del Museu sinó també de la memòria democràtica, que es fa des de la Generalitat amb el memorial i la Direcció General de la Memòria Democràtica, persegueix el mateix: rescatar la memòria, parlar de les víctimes i els lluitadors d’aquests contextos històrics però amb un objectiu central, que és la defensa dels valors democràtics, de l’aspecte de la llibertat, de la tolerància de les minories, de la diversitat, etcètera. I, en aquest cas, nosaltres posem sobre la taula aquesta pedagogia dels valors democràtics. Ara bé, després correspon a la societat interpretar-ho i fer-ne l’ús que sigui convenient. Nosaltres esperem que l’ús sigui positiu i aquesta feina serveixi per a alguna cosa.
I creu que les noves generacions són prou conscients del que suposa l’exili? Hi ha alguna divergència entre públics de diferents generacions què heu observat?
Jo l’únic que puc dir és que, observant les visites dels joves de secundària, tant de Catalunya sud com Catalunya nord, hi ha un gran respecte pel tema en qüestió. És a dir, jo crec que els motiva, els interessa i, d’alguna manera, vull pensar que en treuen un profit personal i col·lectiu d’aquesta visita. I hem de pensar, per això, que l’exili, per a ells, és un fenomen que és llunyà i en el qual s’ha trencat en molts casos el vincle generacional. És a dir, no tenen cap avi que hagi marxat a l’exili, que els hi pugui transmetre directament, sinó que ja són coses molt més llunyanes del temps. Per tant, l’esforç que s’ha de fer per explicar i per fer-ho arribar és més gran. Així i tot, jo confio en les noves generacions, perquè crec que estan preparades i que, en el fons, són gent que seran els constructors de la societat del futur.
Heu percebut si la tasca del museu incomoda algun sector de la població? I al llarg de la vida d’aquest museu s’han rebut algun tipus de pressions o dificultats per desenvolupar activitats o propostes?
No, ni una cosa ni l’altra. Suposo que, com en totes les accions, hi ha sectors que ho veuen més o menys clar, però no n’hem rebut pressions en aquest sentit, ni tampoc queixes. Aquí ve la gent que s’interessa pel tema o que intenta apropar-s’hi des d’una mirada sense prejudicis i després, quan acaba sortint de la visita, la immensa majoria de les visions són positives. En el Museu el que s’aporta és informació, veracitat i rigor històric. No hi ha elements tendenciosos, ni proselitisme ni cap qüestió que pugui motivar el descontentament del visitant.
Quines programacions futures teniu agendades?
Tal com comentava, encara tenim l’exposició Exiliades, que jo crec que marca un abans i un després en l’enfocament del Museu, perquè és una exposició que analitza l’exili des de la perspectiva de gènere i l’incorpora en la visió de l’exili, ja que fins ara hi havia una visió excessivament masculina de l’exili i no s’havia incorporat aquesta perspectiva que posa sobre la taula molts altres elements que fins ara havien passat desapercebuts, com és el fet que les dones a l’exili havien d’abandonar moltes vegades la seva carrera científica o intel·lectual per dedicar-se a les cures de les famílies.
Després tenim l’exposició que he esmentat abans d’en Philippe Gaussot, i al març tindrem una exposició que serà també molt important, que consisteix en una mirada en profunditat de la trajectòria artística d’un artista que també està molt vinculat amb el museu, en Francesc Abad. És una exposició sobre un artista conceptual català, que és un dels més rellevants de la seva generació i que tindrem la sort de tenir-la aquí i amb un recull molt ampli i molt potent de la seva obra.